Una societat normal

Si algú ha conegut Japó a partir de les nombroses informacions aparegudes des del terratrèmol i el tsunami del 11 de març, potser s'hagi format la imatge d'una societat ideal injustament condemnada per la naturalesa a sofrir. No en va, el tema favorit dels mitjans de comunicació occidentals ha estat –a part de la devastació causada pel sisme i l'alarma nuclear– el comportament exemplar de la població japonesa.

S'ha escrit, de forma abundant, sobre el seu grau de preparació per a plantar cara als desastres, la solidaritat i l'ordre dels damnificats al repartir el poc que els quedava, la disciplina dels ciutadans per a plantar cara als obligats talls de llum, la capacitat –provada diverses vegades en la història recent– de recuperar-se de les hecatombes, la dignitat amb la qual afronten la desgràcia o la sobrietat amb la qual exterioritzen el seu dolor.

No obstant això, encara que certs, aquests aspectes de la societat japonesa són solament una part de la realitat. Japó és un país gran, de llarga història i molt poblat. És, per tant, una realitat complexa, difícil de reflectir en uns pocs articles periodístics escrits amb urgència –i menys en només un de poc més de cinc-centes paraules.

Per a equilibrar un poc el quadre idíl·lic que hem pintat aquests dies, podem fer una llista de problemes que afligeixen a la societat japonesa: addiccions; violència física o psicològica a casa, en l'escola o en el treball; augment del nombre de joves que es tanquen en la seva habitació i solament es connecten amb el món a través de l'ordinador; prostitució relacionada al consum de productes de luxe; alta taxa de suïcidis; discriminació professional per origen o gènere; malaltia i mort per excés de treball; pèrdua de la moral del sacrifici a favor d'un major hedonisme; escassedat de talent individual; desconfiança en el govern i en l'administració; corrupció institucionalitzada; profusió de fraus que tenen com víctimes els ancians…

L'anterior és solament una llista inacabada d'elements heterogenis citats pels propis japonesos com a mals de la seva pròpia societat. Són problemes del món modern, que Japó comparteix amb altres països. Possiblement, alguns els afronta millor i altres pitjor que els seus veïns, i fins i tot n'hi ha que semblen tan enquistats que es diria que no té massa interès a solucionar.

Està clar que la japonesa és una societat normal, on els problemes es multipliquen. No obstant això, fa l'efecte que resisteix millor que unes altres les tendències disgregadoras de la modernitat. Sovint s'ha dit que el secret és l'homogeneïtat ètnica de la seva població, que fa més fàcil el funcionament cohesionat de la societat. És veritat que la immensa majoria de ciutadans japonesos són o se senten membres d'un mateix grup sociocultural amb unes característiques bàsiques comunes, amb uns codis de conducta compartits i en gran mesura acceptats. Això fa que la comunicació dintre del grup sigui més fàcil amb necessitat de menys paraules, i que el treball individual contribueixi més al bé comú. També fa que sigui tan difícil per a un estranger arribar a ser considerat un membre més de la societat. Aprendre japonès o imitar les manifestacions més superficials del comportament nipó són tasques relativament senzilles per a qualsevol, però interioritzar el seu codi de valors és difícil per a tots i impossible per a molts.