Aquests dies tinc el plaer d'acompanyar a un equip de futbol japonès de categoria cadet (14 anys), que realitza una breu estada formativa en el nostre país. El tsunami del dia onze els va sorprendre, com qui diu, preparant les maletes per a venir a viure una experiència que consideren molt important per a la seva educació com a futbolistes i com a persones.
Encara que viuen en Yokohama, una zona que va sofrir poc més que l'esglai del tremolor i alguns inconvenients -causats per la carestia d'alguns productes els primers dies i pels talls elèctrics- van estar a punt de cancel·lar el viatge, ja que l'ambient del país no semblava el més propici per a donar-se segons quines alegries. Però va pesar, més que aquest, l'argument que calia intentar recobrar la normalitat com més aviat. A més, els nois i el seu entrenador van decidir que aprofitarien l'expedició per a recaptar fons i ànims per als damnificats de Miyagi.
La resposta està sent espectacular, tant en euros dipositats en les guardioles com en dedicatòries escrites en una bandera portada a aquest efecte. Allà on van, els vint-i-un joves i el seu entrenador reben no sol suports sinó també elogis pel seu excel·lent comportament dintre i fora del camp. Es mouen amb ordre, escolten quan se'ls donen instruccions, no deixen rastres d'escombraries al seu pas i es deixen la pell en cada entrenament com si fos la final d'un mundial.
A molts espectadors, que van amb la idea de veure a uns simpàtics nens asiàtics jugant un futbol de segona categoria, els sorprenen la seva tècnica i l'eficàcia amb què juguen. En canvi, alguns entrenadors locals, que duen ja diversos anys preparant sessions per als joves japonesos, saben que aquests xavals tenen de sobres la tècnica i la capacitat de sacrifici i de treballar en equip tan importants en el futbol. Però també saben que a la majoria encara els falta capacitat de decisió individual, un element crucial per a marcar les diferències en un enfrontament que no deixa d'ésser d'onze persones contra onze persones.
Alguns comenten: “A aquests nois l'única cosa que els falta és el que els sobra a massa dels nostres jugadors: l'instint de prendre les regnes i anar a per el gol”. I és que estan perfectament posicionats, corren de principi a fi i es passen la pilota de bon tros ofici, però encara són pocs els quals intenten desbordar al contrari i anar cap a la meta.
El seu entrenador és conscient d'aquesta manca. Per això els porta aquí, els exposa a noves experiències i els obliga constantment a prendre decisions. Sap que aquest aprenentatge els serà de gran ajuda en el futur, segueixin o no jugant al futbol, i confia que els faci més capaços d'aportar-li a la seva societat el que li falta. Té clar que l'organització i la capacitat de sacrifici són claus per al bon funcionament de qualsevol grup humà, i no vol que les perdin. Però també creu que, sense individus amb capacitat de prendre decisions sota pressió, el que sembla harmonía pot convertir-se en un exercici estèril, de gran bellesa però sense capacitat d'assegurar el futur. Tota una lliçó sobre la fortalesa i la debilitat del Japó actual. Un exemple que permet mantenir l'esperança en el futur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada