12.8.10

Un dit apunta al cel per demanar la pau

CRÒNICA DES DE TONDABAYASHi
Dimecres, 11 de agost del 2010
Torre de la Perfecta Llibertat. Jordi Juste
Jordi Juste Periodista
Molts estrangers que entren al Japó o en surten per l'aeroport de Kansai veuen des del tren o l'autopista un estrany monument de color blanc retallat a l'horitzó davant de les muntanyes d'Ikoma. La majoria no li donen importància, ja que pensen que es tracta d'un més dels estrafolaris reclams publicitaris, un esquer per atraure clients a un hotel, una pista de bitlles o un parc d'atraccions.
Informació publicada en la página 12 de la secció de Mundo de l'edició impresa del dia 11 de agost de 2010
En realitat es tracta de la Torre de la Perfecta Llibertat, el símbol de la religió fundada el 1924 pel monjo budista Tokuharu Miki. L'edifici representa un dit assenyalant cap al cel i va ser construït fa 40 anys al municipi de Tondabayashi, al sud de la província d'Osaka, com a santuari per a les ànimes de tots els éssers humans morts en guerres des del principi dels temps.
La de la Perfecta Llibertat és una de les moltes entitats conegudes al Japó com a shinshukyo (noves religions), institucions creades a partir del segle XIX prenent aspectes del budisme, el cristianisme, el judaisme o el sintoisme. Perfecta Llibertat pot considerar-se en bona mesura una evolució del budisme i no té un llibre sagrat sinó 21 ensenyances. La primera és que la vida és un art i l'última que s'ha d'arribar a aconseguir la perfecta llibertat, és a dir l'harmonia que s'obté seguint les 20 anteriors.
Malgrat els 180 metres d'altura i l'estranya forma de la seva torre, PL no és la nova religió més visible del Japó. L'honor recau en Soka Gakkai, l'entitat budista que diu que compta entre els seus adeptes amb el 10% de la població japonesa i que exerceix una gran influència sobre la política a través del partit Nou Komeito. Els budistes, actualment a l'oposició, han governat en coalició amb el Partit Liberal Democràtic, amb qui van formar Govern des del 1999 fins al 2009. La seva enorme influència i el proselitisme persistent dels seus membres fan de Soka Gakkai el blanc de la crítica dels japonesos partidaris de la separació entre política i religió.
L'obertura del Japó al món el 1968 i la separació entre religió i Estat el 1945 van suposar la proliferació d'entitats religioses en un país que ja coneixia des de segles la convivència entre el sintoisme i les nombroses branques del budisme. Una altra de les més cèlebres noves religions és Tenri. Fundada el 1838 a partir de la creença que Déu s'havia manifestat en la persona de la dona Miki Nakayama, té la seva base a Nara i compta amb prop de dos milions d'adeptes. A més a més d'aquestes, hi ha nombroses petites sectes, gairebé sempre estructurades entorn a un líder carismàtic i algunes amb creences tan curioses com que Jesucrist era japonès o que els japonesos són una de les tribus perdudes d'Israel. Una petita secta que ha passat a la història de la infàmia és Aum Shinrikyo, que el 1995 va atemptar amb gas sarín al metro de Tòquio.
La majoria dels japonesos coneixen Perfecta Llibertat tant perquè el seu equip de beisbol estudiantil és un dels més potents del país com perquè cada 1 d'agost se celebren al costat mateix de l'extravagant torre de Tondabayashi uns focs artificials per commemorar la mort del seu fundador.

El testimoni del poder letal de l'àtom

CRÒNICA DES DE HIROSHIMA
Informació publicada en la página 12 de la secció de Mundo de l'edició impresa del Periódico del dia 06 de agost de 2010
Dos nens davant del cenotafi del Parc de la Pau. Jordi Juste
Divendres, 6 de agost del 2010

Jordi Juste Periodista
El 6 d'agost de 1945, a les 8.15, la bomba atòmica va explotar a 520 metres sobre el centre d'Hiroshima, va arrasar gran part de la ciutat i va matar immediatament unes 70.000 persones. Moltes més van seguir morint i patint malalties en les dècades següents per les cremades i la radiació, i van servir per recordar al món el potencial destructiu de l'armament nuclear.

Han transcorregut 65 anys i la ciutat segueix bolcada en el seu paper de testimoni del poder letal de l'àtom. L'anomenat miracle japonès també va arribar a la capital de la regió de Chugoku, a l'oest del país, i avui dia a Hiroshima hi viuen més d'un milió de persones. Té indústria i edificis moderns, però el seu cor segueix estant al parc de la Pau, a escassos metres de l'epicentre de l'explosió.
Allà hi ha la cúpula de la bomba atòmica, el cenotafi amb la flama de la pau, el monument a les víctimes infantils i el Museu de la Pau, a més d'altres elements que inviten a la reflexió.
La cúpula és l'esquelet d'un edifici públic que va quedar parcialment dret i que avui dia se sosté apuntalat al costat del riu, cosa que ofereix una estampa esgarrifosa. A pocs metres hi ha el monument construït per iniciativa dels companys de Sadako Suzuki, una nena que va sobreviure al bombardeig amb dos anys, però va morir una dècada després víctima de leucèmia. És una de les parades obligades en les freqüents visites dels escolars d'Hiroshima.
L'element central del parc és el cenotafi, un arc dissenyat per Kenzo Tange que simbolitza un sostre per acollir les ànimes de les víctimes. A través del cenotafi es veu la flama de la pau i, al fons, la cúpula. Davant del cenotafi s'hi fan les ofrenes florals durant tot l'any, i els actes commemoratius cada 6 d'agost. Aquí és on molts visitants resen, mediten o llegeixen una inscripció simple i clara: Descanseu en pau, perquè l'error no es repetirà.
Perquè així sigui, la ciutat ha assumit el lideratge en la lluita contra les armes nuclears. Queda clar cada 6 d'agost, i la resta de l'any en el missatge que ofereix el museu. Però no es tracta d'una visió demagògica, en cap moment amaga la responsabilitat japonesa en la guerra ni eludeix les preguntes clau per poder entendre la matança: ¿Per què els Estats Units van fabricar la bomba? ¿Per què la van llançar precisament aquell dia? ¿Per què sobre Hiroshima? El centre dóna respostes a totes aquestes preguntes, ajuda a fer-se una idea de la magnitud de la tragèdia i acaba invitant a unir-se al moviment per aconseguir que mai més es torni a repetir.

3.8.10

El poble famós per la matança de dofins

Façana del Museu de les Balenes de Taiji. Foto de Jordi Juste
Informació publicada en la página 11 de la secció de Mundo de l'edició impresa de El Periódico del dia 21 de juliol de 2010

CRÒNICA DES DE TAIJI
Dimecres, 21 de juliol del 2010
Jordi Juste
S'ha de viatjar tres hores en tren, des d'Osaka, per arribar a Taiji, un idíl·lic poble de pescadors a la costa de Wakayama, al sud de Honshu, l'illa més gran del Japó. Quan arribes a la petita estació, plena de verdet i òxid, descobreixes per què la vida de la gent de Taiji va dependre durant segles de la caça de cetacis. La costa és agresta, la muntanya està molt a prop del mar i els camps d'arròs i altres cultius són escassos i petits.

Per a molts japonesos, Taiji era conegut per ser el port des d'on molts compatriotes havien emigrat durant els segles XIX i XX cap a Amèrica i per albergar una part de la flota balenera del país. Després de la segona guerra mundial, el Japó era un país en ruïnes i la carn de balena era una de les poques fonts de proteïna animal per a la població. Taiji va viure llavors una època d'esplendor i va ser l'enveja dels seus veïns.
Ara, el poble és conegut per la matança de dofins que té lloc cada any entre el setembre i el març, que es mostra a la pel·lícula documental The Cove. Centenars de dofins són empesos cada dia cap a la costa per una flotilla armada amb barres de ferro per crear un mur de so. Aquí se'ls tanca en una cala perquè els compradors de tot el món escullin l'animal amb més potencial per al món de l'espectacle. Els que no aconsegueixen comprador són portats a una recòndita cala on són arponats fins a la mort, i tenyeixen el mar de vermell.
El film, guanyador d'un Oscar, ha pogut ser finalment projectat en sis cines del Japó, i ha provocat una gran varietat de respostes. L'extrema dreta creu que es tracta de propaganda antijaponesa i en va demanar la prohibició; altres destaquen el seu valor de denúncia de la venda de carn de dofí, que té un alt contingut en mercuri; també s'han sentit crítiques al plantejament com una aventura heroica, o s'ha demanat que hi hagi una contextualització més gran en l'àmbit del patiment animal.
Als carrers de Taiji, els monuments, les escultures, els mosaics o els dibuixos al mobiliari urbà recorden els dofins i les balenes. La meitat dels menús que ofereixen les cartes dels restaurants són de carn de cetaci. Hi ha un vell vaixell balener fora de l'aigua per a les visites i també un museu amb delfinari i espectacles que recorden com poden ser d'entranyables aquests mamífers. Ningú sembla voler parlar de la pel·lícula o de la matança que té lloc a escassos metres d'aquí. Aquest és un poble que ha caçat cetacis des de temps immemorial i no creu que hi hagi cap raó per deixar de fer-ho.
«Si hi ha alguna qüestió de salut o de conservació de la naturalesa és diferent, però no pot ser que es critiqui la caça dels dofins i les balenes perquè fan llàstima, també pateixen altres animals que se sacrifiquen per menjar», comenta un turista que no anirà a veure la pel·lícula. «El problema és que aquí la matança és espectacular i el mar s'omple de sang, i per aquesta raó han pogut fer un documental molt dramàtic, però passen coses semblants a tot el món», afegeix una dona de mitjana