Jordi Juste per a Altaïr
Hokkaido (que en japonès significa “camí del mar del nord”), és la més septentrional de les quatre grans illes de Japó. Durant segles va ser el confí de la nació, el lloc on vivia un altre poble, els ainu, que es resistien amb prou feines a quedar assimilats pels milers de wajin, els japonesos arribats des del sud per a colonizar les seves terres, i per la política imposada des de Tòquio, que insistia que el Japó era un país amb una sola ètnia. Avui tot just queden ja unes desenes de milers d'ainu, la majoria d'ells molt barrejats entre els més de cinc milions d'habitants de l'illa. Molts serveixen com a reclam complementari per als més de sis milions de turistes que visiten la illa cada any, atrets sobretot pels encants naturals.
Algunes imatges de nuclis urbans com Sapporo, Asahikawa i Hakodate, poden espantar al viatger que pensi en una escapada a la naturalesa. No obstant això, no cal oblidar que aquesta és la província més extensa i amb una densitat de població més baixa de les 47 en què es divideix el país. És cert que les seves ciutats no són especialment belles i pateixen de la massificació i la falta de planificació que afligeixen la resta de l'arxipèlag; però Hokkaido conserva grans extensions de territori pràcticament verge i multitud de llocs on és possible gaudir d'una gran bellesa paisatgística, practicar tot l'any esports d'aventura o acostar-se al que queda de la cultura dels ainu, els veritables indígenes del país.
Un poble en comunió amb la naturalesa
Per tota l'illa hi ha centres culturals i museus que permeten conèixer el passat i el present de la civilització ainu. Un dels més destacats és el Poroto Kotan de Shiraoi, al sud, on es pot veure una reproducció d'un petit llogaret, amb les seves cases d'una sola habitació amb sostre de palla. El centre ofereix també actuacions folklòriques que reflecteixen la summa importància de la naturalesa per a aquest poble animista, que creu que tots els fenòmens, éssers vius i objectes inerts són encarnacions d'un déu, un kamuy.
Veure la continuació a la revista Altaïr
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada