Casaments japonesos del segle XXI

2/10/2007 CRÒNICA DES DE TÒQUIO // JORDI JUSTE Passejar pels grans santuaris sintoistes reporta a vegades la recompensa de presenciar l'entrada o la sortida d'una comitiva nupcial. La visió és sempre impactant, especialment a Meiji Jingu, el principal recinte sintoista de Tòquio, situat al cor de la metròpolis, a poca distància de Harujuku, la meca de la moda juvenil, i del parc de Yoyogi, on es donen cita músics del carrer i aficionats estrafolaris.
L'arquitectura sintoista no és espectacular, ja que busca més l'harmonia amb la naturalesa que el lluïment dels edificis, a l'interior dels quals només s'hi accedeix per participar en cerimònies. Per això, les visites als santuaris s'assemblen més aviat a un passeig per un parc. Un està admirant algun gran arbre sagrat o llegint les pastilles votives penjades pels feligresos quan de sobte es percep alguna cosa especial a l'ambient, les veus s'aquieten i les mirades es concentren al lloc per on avança una filera de personatges amb aspecte greu que semblen sortir del túnel del temps. I sempre hi ha turistes que s'apressen a aprofitar l'ocasió d'emportar-se un record fotogràfic únic.
Al capdavant hi va un sacerdot amb un imponent quimono i guarnit amb una llarga gorra cerimonial, seguit de les seves escolanes, vestides amb faldilla vermella i brusa blanca. Al cor del seguici hi ha els contraents, la núvia vestida amb un quimono blanc o de colors i el nuvi amb un sobri hakama, compost per una faldilla pantaló grisa i una jaqueta negra. Acompanya la núvia la seva mare o una amiga per ajudar-la a desplaçar-se amb un vestit de seda pesadíssim, que tan sols permet fer passets diminuts. Darrere dels nuvis hi pot haver un sacerdot o ajudant sostenint un gran para-sol de paper. I, finalment, desfilen els familiars, els homes amb vestit negre i camisa i corbata blanques i les dones amb quimono o vestides a l'occidental, però amb colors poc llampants. Tots es dirigeixen al honden, l'edifici on hi ha l'altar dedicat a la deïtat principal del santuari. Allà, apartats de les mirades curioses per envans de fusta que sí que deixen escapar les notes dels instruments tradicionals, té lloc una cerimònia de purificació i a continuació el ritu del compromís.

Fins als anys 80 aquestes escenes tenien poc d'extraordinari, ja que la majoria dels japonesos es casaven en algun santuari sintoista. No obstant, la majoria dels casaments segueixen ara algun ritu més o menys cristià. No importa que menys d'un 1% dels japonesos declarin seguir el cristianisme en alguna de les seves formes. La majoria dels nuvis volen viure un casament a l'estil dels que apareixen a les pel.lícules occidentals, amb la núvia més en el paper d'emperadriu austríaca que de submisa mestressa de casa japonesa. Es calcula que els casaments a l'estil occidental són aproximadament un 70%. En moltes ocasions ni tan sols se celebren en esglésies reals o amb capellans de veritat, sinó a les capelles amb què compten els hotels o grans locals de banquets i presidides per professors estrangers d'idiomes que els caps de setmana s'enfunden la sotana i deixen anar unes llatinades per poder treure's un sobresou.