L'any de “Dice K”

2006 va culminar amb el fitxatge de Daisuke Matsuzaka per 103 milions de dòlars

Daisuke va ser MVP en el primer Clàssic Mundial de Beisbol

Jordi Juste. Kyoto

L'any 2006 serà recordat pels aficionats japonesos al beisbol com el de la confirmació de l'estatus del país com a potència mundial d'aquest esport. El març Japó es va proclamar a San Diego (EUA) vencedor del primer campionat del món de beisbol i el 14 de desembre els Red Sox de Boston van arribar a un acord per fitxar al MVP del torneig, el llançador Daisuke Matzuzaka, després de comprometre's a pagar-li 52 milions de dòlars en sis anys. A aquesta xifra cal afegir els 51 milions que el club nord-americà va pagar als Seibu Lions per poder negociar amb el seu jugador estrella, amb el que el cost total de l'operació s'eleva a 103 milions de dòlars (uns 75 milions d'euros, o més de 12.000 milions de pessetes).

L'excepcional temporada ha estat providencial per a aquest esport, que malgrat que segueix sent el número u en els gustos dels japonesos, havia vist com els últims anys baixaven les xifres d'assistència als estadis i d'audiències televisives. La crisi s'explica en part per la mala ratxa dels Yomiuri Giants de Tòquio, l'equip que mou més seguidors, i també per l'auge del futbol, que ha consolidat la seva posició com segon esport del país i aconsegueix un seguiment televisiu cada vegada més important, sobretot en els partits de la selecció nacional. Fa una dècada hagués estat impensable que futbolistes com Hidetoshi Nakata o Shunsuke Nakamura competissin en popularitat amb beisbolistes estrella com Daisuke Matsuzaka, Ichiro Suzuki o Hideki Matsui.

Una dècada de somnis americans

El fitxatge de Matsuzaka ha marcat un rècord econòmic, però Daisuke no és cap pioner en la marxa de jugadors japonesos a les Grans Lligues. Ichiro Suzuki porta cinc temporades com estrella dels Mariners de Seatle, Hideki “Godzilla” Matsui és un dels jugadors destacats dels Ianquis de Nova York i So Taguchi forma part dels Sant Louis Cardinals, els vencedors de les Sèries Mundials d'aquest any. Els tres formen part d'una llarga llista de llançadors i batejadors que han seguit la tumultuosa arribada de Nideo Nomo el 1995 als Dodgers de Los Ángeles. Nomo, conegut com “el Tornado”, va arribar a Estats Units després de retirar-se com a jugador dels Buffaloes d'Osaka per escapar el ferri sistema de contractació japonès, que lliga als jugadors per la major part de la seva carrera amb un club una vegada aquest els ha elegit en el draft, la selecció que segueix als campionats escolars de beisbol que se celebren cada any a la primavera i estiu.

L'enorme desemborsament que faran els Red Sox es justifica en part per les excel·lents qualitats de Matsuzaka, un llançador amb un ampli repertori que inclou el conegut com a “gyroball”, un llançament que combina velocitat amb efecte i és molt difícil de batre amb força i precisió. Però a més, els Sox saben que Daisuke és una estrella al Japó, el que els reportarà importants ingressos en venda de samarretes i en drets de televisió. No és cap secret que els 51 milions amb els quals el club de Boston van guanyar els drets de negociació amb Matsuzaka eren una forma de guanyar-los la mà als seus grans rivals, els Ianquis de Nova York. Aquests han contrarestat, en part, l'efecte mediàtic de la pèrdua de Daisuke fitxant al llançador dels Hanshin Tigers, Kei Igawa, de 27 anys, per 22 milions de dòlars, als quals cal afegir els 26 que van pagar pels drets de negociació, és a dir, un total de gairebé 50 milions de dòlars (38 milions d'euros), una xifra astronòmica que no ho sembla comparada amb els 103 milions del fitxatge de Dice K.